Si preguntéssim a persones poc habituades a la clàssica quins noms de
cantants de clàssica coneixen, o sigui cantants d’òpera per ells, sortirien els
noms de tenors i de sopranos, i poca cosa més. Sens dubte Plácido Domingo i Luciano
Pavarotti, i entre les dones (i suposo feta la pregunta a les nostres
terres) segurament la Montserrat Caballé
i potser la Callas, ja una mica
enrere en el temps i per això un xic oblidada del gran públic. Tenors i sopranos, els registres més aguts de la veu.
I és que els aguts agraden, o si més no semblen més difícils i per tant
més meritoris. Un do de pit, com ara
els 9 de la famosa ària “Ah, mes amis
quel jour de fête!“ de La fille du régiment
de Donizetti fan que el tenor que
els dona amb l’aparença de no haver-se esforçat sembli el més gran tenor de la
historia. I què no direm de la soprano que canta aquelles notes que com
perletes farceixen l’ària “Der
Hölle Rache kocht in meinem Herzen” de La
flauta màgica de Mozart. Notes
que semblen impossibles per a molta gent, i sens dubte ho són, notes que fan herois
a quins les canten.
Amb els instruments passa una cosa semblant, encara que
potser no tan evident. Un violí sempre pareixerà més meritori que un violoncel,
i una flauta travessera que un fagot. Però a mi m’agraden més els instruments
greus que els aguts, i si ho analitzés de ben segur trobaria que jo no sóc capaç
d’emetre notes agudes, no són un tenor, i que segurament per això el meu cos harmonitza més els greus.
Guillermo Pastrana (nascut a
Granada el 1983) toca el violoncel. Bé, això és el que es diu normalment del
que fa música amb un instrument, que el
toca, però Pastrana no toca, Pastrana interpreta amb el violoncel, que és
molt diferent i, és clar, molt millor des del meu punt de vista d’oient melòman
perdut. El seus estudis i el seu repertori ens expliquen que no li té por a
qualsevol música feta per a un violoncel ... o feta per a un altre instrument i
si cal l’arranja ell. És d’aquells instrumentistes que tracten el seu instrument
de tu a tu, si tu pots jo també, i
els fa entregar tota la seva dolçor i tota la seva gamma d’harmònics, de volum,
del magnífic so que poden donar els violoncels, per a mi uns instruments brutalment perfectes.
El programa del concert del divendres 3 de juny de 2016, a l’Ateneu
Barcelonès, ha tingut els ingredients que fan de l’Associació Joan Manén una de
les grans valedores de la defensa de la música catalana: Joaquim Cassadó, Gaspar
Cassadó, Enric Granados i Joan Manén. Acompanyant però amb un
notable paper protagonista també, el pianista Daniel Blanch, president de l’Associació. El concert va anar de la
música més senzilla, la de Cassadó, a la més tècnica i complexa, la de Joan
Manén. I amb el mateix sentit ascendent de les dificultats els dos intèrprets
van anar creixent al llarg del concert, creixent en execució però també en
delicadesa, que quan el compositor augmenta la dificultat tècnica és quan l’intèrpret
ha d’interpretar més la música, i no pas tocar-la. La gran dificultat de la Sonata di Concerto de Joan Manén, amb la
que concloïa el programa, amb una sonoritat molt elaborada de gustos francesos
i germànics, no va ser apercebuda pels espectadors com a tal, perquè l’obra va
sonar transparent i harmoniosa.
(c) Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén |
Els dos músics va mostrar una altíssima conjunció en l’execució de tot
el repertori programat, van ser una parella
de ball en tot moment, donant el protagonisme no pas al violoncel sinó a
les peces musicals. Això també és interpretar la música, i no pas tocar-la.
Guillermo Pastrana explicava, després del concert, que ha anant mica en
mica estimant i coneixent Joan Manén preparant aquest concert i, deia, “aquesta música s’hauria de difondre molt més”.
Doncs sí, n’estic absolutament d’acord, però no corren bons temps per a la
música de casa nostra, i hem de veure com es subvencionen concerts i òperes que
res tenen a veure amb la nostra música mentre que els nostres compositors són
interpretats només que testimonialment, i gairebé sempre amb les mateixes
obres. La resta, el gran repertori català, queda per a les sales petites, en
programacions fruit d’organitzadors com ara l’Associació Joan Manén, o de l’esforç
personal, i amb el risc que això comporta, dels intèrprets que preparen el seu
propi programa i que lluiten per portar-ho cap endavant.
Si meritòria és la defensa de la nostra cultura més ho és quan es fa
des de la qualitat i el rigor. I en això aquells que ho fan defensen les notes
greus en front dels aguts, o sigui, allò que és íntimament nostre en front del
que és de mediàtica actualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada