El plaer de no ser

Ser, o no pas ser - Hi ha qui pensa que un és d'on va néixer, o si més no d'on va créixer. Jo no sóc pas madrileny, tot i néixer i créixer a Madrid, i de fet no sóc sinó que vaig sent algú. I ara per ara, que el sóc present, visc i estimo Catalunya com a terra, i per tant en sóc català, i ja no deixaré de ser-ho mai.

Ser-hi, o no pas ser-hi - Crec que Catalunya no és pas una terra física sinó un sentiment de pertinença a una cultura i a una terra, tot i que aquesta no es pugui dibuixar de la mateixa manera que es fa amb els mapes, mancats de sentiments. Sóc a Catalunya quan sóc a qualsevol estat del món, la terra és amb mi perquè el sentiment no queda a les fronteres dels mapes mancats de sentiments.

El plaer de no ser - Si jo encara pensés en el meu "sóc" i no ho hagués canviat pel "vaig sent" jo no m'estimaria Catalunya, no m'estimaria el català, no m'estimaria aquesta música que escolto i enalteix l'ànima, encara seria un "no sóc", com era quan vaig arribar a Catalunya amb una maleta carregada de les frustracions emotives d'una vida desarrelada. Primer vaig aprendre a no ser absolutament, i des del meu desarrelat sentiment de pertinença a una terra vaig anant mica en mica sent, i estimant aquesta terra a la que visc i que viu en mi. Ara sóc català, però primer he hagut de no ser.

Parlo i escric - Lluny queden ara aquells dies als quals jo practicava pels carrers de Barcelona la frase que en català faria servir més tard per a comprar quelcom a una botiga o demanar quelcom a un bar o qualsevol altre indret. Repetia la frase tractant de fer-la meva per sempre mai més, «un cafè amb llet, si us plau», o un «bon dia, que tenen cuixes de pollastre?» Jo no vaig créixer parlant català, però vaig anar creixent amb el català estimat com a camí de superació, i d'orgull. Estimo el català i cada dia aprenc alguna cosa, alguna frase, alguna paraula, i aprenc a escriure'l dia rere dia, intentant tractar la llengua catalana com si fos un esser estimat que cal cuidar, volent fer el meu camí de la mà d'aquest preciós tresor que tant ens identifica.

Els himnes que em commouen - Reconec que no m'emociona la Marxa Reial espanyola, i no perquè sigui la hereva de la d'un regim dictatorial, tot simplement no m'emociona perquè no em sento representat per ella, perquè jo no sóc monàrquic, ni crec en l'Espanya que ha quedat, que és i que va sent, l'Espanya que no cerca tancar ferides que sagnant, l'Espanya que vol ignorar els seus fills ara com en temps d'en Joan Maragall. No m'ha commogut mai aquesta música, ni quan era madrileny ni quan sóc català. Em commou Els Segadors perquè representa un sentiment de pertinença a un poble, i em commou molt més El Cant de la Senyera, tant que em fa plorar i em vessen els sentiments amb el cor enaltit. T'estimo Catalunya.

Som i serem, sóc i seré - I amb mi tots vosaltres i jo amb vosaltres, som i serem, sóc i seré gent catalana, dels Pirineus i més enllà fins les Terres de l'Ebre, de les de Ponent a les platges de Llevant, a les valls que fan de Catalunya una terra d'acollida, i a les muntanyes que la fan mística, heroica i enormement bella, dels rius clars, dels ocells que canten al violoncel del mestre Casals, del vi del Montsant i del del Penedès, i del de tots els conreus, de la gent que s'estima el que fan per la seva gent, dels que s'estimen la seva senyera i la seva llengua catalana, dels que construeixen un futur millor pels seus i no per ells mateixos. Tots som i serem gent catalana, que no n'hi ha ni terra ni gent més ufana sota la capa del sol.