L’Orquestra Simfònica del Vallès ofereix un concert extraordinari de comiat del seu director titular, Rubén Gimeno.
Sense el quart moviment, que dóna nom a la Simfonia número 9, Op. 125, de Ludwig van Beethoven, aquesta obra seria una obra genial, sorprenent fins i tot, com ho va ser a la seva època; trencadora com tot a Beethoven, diferent i fonamental a la història de la música … i això, ho torno a dir, sense parlar del quart moviment, que conté la culminació de tot el que el compositor va anar preparant i construint al llarg dels tres genials moviments previs. Si no fos pel quart moviment, potser l’obra formaria part de la nostra herència cultural al mateix nivell de les altres simfonies grans de Beethoven, però no crec que formés part dels Béns Immaterials de la Humanitat, així, en lletres majúscules.
Però aquesta genialitat del moviment “coral”, la presència de solistes i cor a una simfonia, l’ús d’una poesia positivista que omple els desitjos nobles de pau i fraternitat, i a sobre la qual es construeix l’edificació d’un temple musical declarat fonamental a la cultura dels éssers humans, fan de la 9a Simfonia de Beethoven una peça única i irrepetible; una obra que va suposar per alguns compositors un repte de tal dimensió que van haver de plantejar-se si presentar o no les seves composicions públicament. Tal va ser el cas de Johannes Brahms amb la seva primera simfonia, retocada al llarg de 14 anys i estrenada davant unes expectatives enormes, qualificat el compositor com el possible hereu musical del geni de Bonn, i tenint a més a més aquesta simfonia punts de contacte formals amb la 9a de Beethoven.
Existeixen doncs, i s’ha de saber interpretar-los, l’allegro inicial, ma non troppo un poco maestoso, el scherzo, i el següent monumental adagio molto e cantabile. Aquesta simfonia no es pot fer tot esperant el quart moviment, sense entendre el per què de tot el que se’ns ofereix abans de la presentació del tema de l’Oda a l’Alegria per part de violoncels i contrabaixos, a l’inici del quart moviment. L’entrada de la simfonia s’imposa amb una delicadesa magistral al inici del primer moviment, amb les trompes fent un continu sobre el que es desperten, mica en mica, els instrument de l’orquestra. S’ha d’entendre aquest despertar, no són uns compassos escrits sense una forta intencionalitat, res ho és amb Beethoven, ni una sola nota.
El treball de Beethoven se’ns presenta sovint com un diàleg intern de l’orquestra, amb les cordes dialogant entre elles o amb el vent fusta, notablement amb oboès i clarinets com a les veus destacades del vent fusta. La percussió destaca sempre com un instrument rítmic però alhora melòdic, modulant el seu so i compartint diàleg bé amb el vent, bé amb el tutti. En algun cas fins i tot Beethoven incorpora la percussió com a instrument solista o semi-solista, trencant l’ús de simple instrument acompanyant del classicisme.
La 9a de Beethoven té molt més que un discurs en diàleg, sent, de fet, tot un desenvolupament en sí mateixa; i, encara que el primer moviment se’ns presenti en la forma sonata, la seva construcció no deixa cap dubte sobre el trencament definitiu amb les formes del classicisme. El scherzo és un obert enfrontament amb els crítics de l’època, que acusaven Beethoven de no fer servir formes clàssiques. Així incorpora un scherzo sobre temps ternari però que, quan s’escolta, sembla totalment un temps binari. Aquest tema en scherzo dóna pas a un trio presentat pels trombons.
El tercer moviment és, per a mi, un dels més colpidors de la producció de Beethoven, un adagio amb tema en variacions, que serveix per mesurar molt bé el grau de comprensió de la partitura per part del director. Sembla una lluita interna entre la pau i l’exaltació, amb els moments més lírics de l’obra i els més intensos en sentiments simfònics.
El quart moviment ens acosta des del començament a l’Oda a la Alegria de Friedrich Schiller, presentant el tema principal amb els violoncels i els contrabaixos, un altre detall de la genialitat de Beethoven. De fet, té molt a veure amb la tessitura del solista que inicia la part vocal, un baix-baríton, amb les paraules O Freunde, nicht diese Töne! (Amics, no pas aquests tons!, un text que de fet no pertany a l’Oda de Schiller, sinó que formen una introducció escrita per Beethoven a la poesia de Schiller). Es tracta d’un complex moviment amb diferents temes escrits en diferents tempos, amb l’enunciat de “Presto; Allegro molto assai (Alla marcia); Andante maestoso; Allegro energico, sempre ben marcato”, o sigui, una simfonia de 4 moviments (els típics d’una simfonia a la seva època) tots lligats en un sol moviment. Una obra mestra, que va ser rebuda com a tal des de la seva estrena l’any 1824.
L’Orquestra Simfònica del Vallès va organitzar una festa amb aquesta obra mestra per acomiadar al que fins ahir va ser el seu director titular, Rubén Gimeno, que ha sigut al capdavant de l’orquestra al llarg dels darrers set anys.
Potser aquest to de festa va contribuir a un cert desajust orquestral, un fraseig a estones poc clar i una sensació d’obra que cal treballar més per part de l’orquestra. Individualment correctes, el conjunt va patir de manca de conjunció, amb entrades difuses, amb instruments sonant per sobre del conjunt o amb una sensació a tot el llarg del concert de que els violins volien posar-se l’obra a les espatlles. No dubto que una part de tot això sigui la conseqüència de voler fer una festa rodona de comiat, i em fa l’efecte que no van tenir prou paciència per deixar que la música prengués el protagonisme, en comptes de l’orquestra.
La part vocal de la simfonia va funcionar força bé pel que fa als quatre solistes, Eugènia Montenegro (soprano), Mireia Pintó (mezzosoprano), Francisco Corujo (tenor) i Xavier Mendoza (baix). El cor, de fet dos cors, el Cor de Cambra de Granollers i la Coral Càrmina, em va semblar un pel excessiu, sobredimensionat en sopranos. Un cant mancat d’inflexions en moment puntuals, un xic cridaner a estones.
Després del darrer compàs de la simfonia el públic, dempeus, esclatà en bravos, xiulades (de felicitació) i interminables aplaudiments. Tot feia pujar encara més la sensació de festa, que no pas de concert, amb un públic que va aplaudir al acabar el primer moviment, al acabar el segon moviment, al acabar el tercer moviment (tot impedint l’atac del quart quan s’ha de fer) i fins i tot van interrompre amb aplaudiments al ben mig del quart moviment. Tot plegat em va fer recordar aquells avisos de fa un segle als programes de mà: “es prega no aplaudir entre moviments”.
Com a premi per aquest públic entregat, l’orquestra i cor van interpretar com a bis les parts més conegudes de l’Oda a l’Alegria , cantades en català, un text que el públic podia cantar tot llegint el programa de mà. Tres parts enganxades en una, inclòs el vertiginós final de la simfonia, per a acomiadar Rubén Gimeno.
En resum, un concert que per molts va ser una festa.
 |
| El director d'orquestra Rubén Gimeno, fotografia de Ricardo Ríos |
Sense el quart moviment, que dóna nom a la Simfonia número 9, Op. 125, de Ludwig van Beethoven, aquesta obra seria una obra genial, sorprenent fins i tot, com ho va ser a la seva època; trencadora com tot a Beethoven, diferent i fonamental a la història de la música … i això, ho torno a dir, sense parlar del quart moviment, que conté la culminació de tot el que el compositor va anar preparant i construint al llarg dels tres genials moviments previs. Si no fos pel quart moviment, potser l’obra formaria part de la nostra herència cultural al mateix nivell de les altres simfonies grans de Beethoven, però no crec que formés part dels Béns Immaterials de la Humanitat, així, en lletres majúscules.
Però aquesta genialitat del moviment “coral”, la presència de solistes i cor a una simfonia, l’ús d’una poesia positivista que omple els desitjos nobles de pau i fraternitat, i a sobre la qual es construeix l’edificació d’un temple musical declarat fonamental a la cultura dels éssers humans, fan de la 9a Simfonia de Beethoven una peça única i irrepetible; una obra que va suposar per alguns compositors un repte de tal dimensió que van haver de plantejar-se si presentar o no les seves composicions públicament. Tal va ser el cas de Johannes Brahms amb la seva primera simfonia, retocada al llarg de 14 anys i estrenada davant unes expectatives enormes, qualificat el compositor com el possible hereu musical del geni de Bonn, i tenint a més a més aquesta simfonia punts de contacte formals amb la 9a de Beethoven.
Existeixen doncs, i s’ha de saber interpretar-los, l’allegro inicial, ma non troppo un poco maestoso, el scherzo, i el següent monumental adagio molto e cantabile. Aquesta simfonia no es pot fer tot esperant el quart moviment, sense entendre el per què de tot el que se’ns ofereix abans de la presentació del tema de l’Oda a l’Alegria per part de violoncels i contrabaixos, a l’inici del quart moviment. L’entrada de la simfonia s’imposa amb una delicadesa magistral al inici del primer moviment, amb les trompes fent un continu sobre el que es desperten, mica en mica, els instrument de l’orquestra. S’ha d’entendre aquest despertar, no són uns compassos escrits sense una forta intencionalitat, res ho és amb Beethoven, ni una sola nota.
El treball de Beethoven se’ns presenta sovint com un diàleg intern de l’orquestra, amb les cordes dialogant entre elles o amb el vent fusta, notablement amb oboès i clarinets com a les veus destacades del vent fusta. La percussió destaca sempre com un instrument rítmic però alhora melòdic, modulant el seu so i compartint diàleg bé amb el vent, bé amb el tutti. En algun cas fins i tot Beethoven incorpora la percussió com a instrument solista o semi-solista, trencant l’ús de simple instrument acompanyant del classicisme.
La 9a de Beethoven té molt més que un discurs en diàleg, sent, de fet, tot un desenvolupament en sí mateixa; i, encara que el primer moviment se’ns presenti en la forma sonata, la seva construcció no deixa cap dubte sobre el trencament definitiu amb les formes del classicisme. El scherzo és un obert enfrontament amb els crítics de l’època, que acusaven Beethoven de no fer servir formes clàssiques. Així incorpora un scherzo sobre temps ternari però que, quan s’escolta, sembla totalment un temps binari. Aquest tema en scherzo dóna pas a un trio presentat pels trombons.
El tercer moviment és, per a mi, un dels més colpidors de la producció de Beethoven, un adagio amb tema en variacions, que serveix per mesurar molt bé el grau de comprensió de la partitura per part del director. Sembla una lluita interna entre la pau i l’exaltació, amb els moments més lírics de l’obra i els més intensos en sentiments simfònics.
El quart moviment ens acosta des del començament a l’Oda a la Alegria de Friedrich Schiller, presentant el tema principal amb els violoncels i els contrabaixos, un altre detall de la genialitat de Beethoven. De fet, té molt a veure amb la tessitura del solista que inicia la part vocal, un baix-baríton, amb les paraules O Freunde, nicht diese Töne! (Amics, no pas aquests tons!, un text que de fet no pertany a l’Oda de Schiller, sinó que formen una introducció escrita per Beethoven a la poesia de Schiller). Es tracta d’un complex moviment amb diferents temes escrits en diferents tempos, amb l’enunciat de “Presto; Allegro molto assai (Alla marcia); Andante maestoso; Allegro energico, sempre ben marcato”, o sigui, una simfonia de 4 moviments (els típics d’una simfonia a la seva època) tots lligats en un sol moviment. Una obra mestra, que va ser rebuda com a tal des de la seva estrena l’any 1824.
L’Orquestra Simfònica del Vallès va organitzar una festa amb aquesta obra mestra per acomiadar al que fins ahir va ser el seu director titular, Rubén Gimeno, que ha sigut al capdavant de l’orquestra al llarg dels darrers set anys.
Potser aquest to de festa va contribuir a un cert desajust orquestral, un fraseig a estones poc clar i una sensació d’obra que cal treballar més per part de l’orquestra. Individualment correctes, el conjunt va patir de manca de conjunció, amb entrades difuses, amb instruments sonant per sobre del conjunt o amb una sensació a tot el llarg del concert de que els violins volien posar-se l’obra a les espatlles. No dubto que una part de tot això sigui la conseqüència de voler fer una festa rodona de comiat, i em fa l’efecte que no van tenir prou paciència per deixar que la música prengués el protagonisme, en comptes de l’orquestra.
La part vocal de la simfonia va funcionar força bé pel que fa als quatre solistes, Eugènia Montenegro (soprano), Mireia Pintó (mezzosoprano), Francisco Corujo (tenor) i Xavier Mendoza (baix). El cor, de fet dos cors, el Cor de Cambra de Granollers i la Coral Càrmina, em va semblar un pel excessiu, sobredimensionat en sopranos. Un cant mancat d’inflexions en moment puntuals, un xic cridaner a estones.
Després del darrer compàs de la simfonia el públic, dempeus, esclatà en bravos, xiulades (de felicitació) i interminables aplaudiments. Tot feia pujar encara més la sensació de festa, que no pas de concert, amb un públic que va aplaudir al acabar el primer moviment, al acabar el segon moviment, al acabar el tercer moviment (tot impedint l’atac del quart quan s’ha de fer) i fins i tot van interrompre amb aplaudiments al ben mig del quart moviment. Tot plegat em va fer recordar aquells avisos de fa un segle als programes de mà: “es prega no aplaudir entre moviments”.
Com a premi per aquest públic entregat, l’orquestra i cor van interpretar com a bis les parts més conegudes de l’Oda a l’Alegria , cantades en català, un text que el públic podia cantar tot llegint el programa de mà. Tres parts enganxades en una, inclòs el vertiginós final de la simfonia, per a acomiadar Rubén Gimeno.
En resum, un concert que per molts va ser una festa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada