Linus Montolio a la Hammerklavier International Piano Series

(c) Josep Maria Rebés Molina

Hammerklavier International Piano Series és un cicle de piano que enguany arriba al tretze anys d'existència. Va ser fundat pels músics Carles Lama i Sofia Cabruja, components del duo Carles & Sofia Piano Duo. El nom del cicle s'esdevé, com no podia ser d'una altra manera, de la sonata Op. 106 "Hammerklavier" de Ludwig van Beethoven, una de les obres més complexes i alhora més importants del repertori pianístic.

Els intèrprets d'aquest cicle són sempre joves pianistes, que troben al Hammerklavier una oportunitat per a presentar-se a un públic fidel als concerts d'aquest cicle.

He pogut assistir a dos dels concerts del cicle d'enguany, ambos a Jorquera Pianos, el del pianista rus Vladislav Mikhalchuk i el del català Linus Montolio, un pianista que va rebre classes precisament de la Sofia Cabruja. Tots dos pianistes, Mikhalchuk i Montolio, ben diferents en estil i repertori, la qual cosa dona un al·licient afegit al cicle, que no cerca estereotips de joves intèrprets.

Deixant de banda el concert del pianista rus, del mes passat, em plau dir que ahir vaig tenir una agradable sorpresa amb el pianista Linus Montolio. Potser per culpa dels concursos de piano, potser per ser un camí molt mediàtic, el cert és que la tendència des de fa uns quants anys és la de recórrer els primers anys de la carrera de concertista de piano amb partitures tècnicament complexes, de vegades al límit de la capacitat dels intèrprets, centrant-se doncs en el repertori de Liszt, Prokofiev i Rakhmàninov, per exemple. Compositors com ara Mozart, Schumann o Schubert s'escolten poc en concerts de joves intèrprets, i de Beethoven, òbviament, és fàcil escoltar la Hammerklavier i potser, no per la dificultat sinó per la possibilitat d'arribar al cor de moltes persones, la Llum de Lluna, Sonata 14 Op. 27 [obro un parèntesi obligat: he escrit expressament Llum de Lluna i no pas Clar de Lluna, perquè llum és la traducció més natural del nom alemany de la sonata, Mondscheinsonate, un nom que es va fer popular desprès de la mort del compositor].

Així, al concert d'ahir, en comptes de programar-se qualsevol peça diabòlica, es van programar obres amb un profund caràcter melòdic, no exempt de dificultats tècniques, però escrit no per a fer patents les dificultats sinó la música, i en definitiva els sentiments que l'acompanyen: Cançons i Danses V i VIII de Frederic Mompou, Sonata Op.119 de Johannes Brahms, Polonesa Fantasia Op.61 de Frédéric Chopin i la Sonatina para Ivette de Xavier Montsalvatge.

Linus Montolio va saber interpretar totes elles amb un sentit musical molt accentuat, cercant en tot moment la música i esperant-la pacientment, sense anticipar-se als passatges, deixant fluir els temes amb un tempo molt adient, amb una aparent calma, fins i tot als passatges més ràpids d'execució, permetent gaudir de la música en si mateixa, oblidant per un moment al pianista. Això és tot un encert, més en un intèrpret tan jove, i de qui hem d'esperar una carrera plena de satisfaccions. Només un "però...", i que de fet té molt a veure amb la seva manera de ser i per tant d'interpretar la música: li manca una certa presència escènica, que si bé no té una importància cabdal, pot ser un inconvenient a l'hora de guanyar-se un ventall més ampli de públic. No sóc jo, vagi ja per avançat, dels que pensen que un Lang Lang és bo per l'embolcall mediàtic amb el que se'ns serveixen les seves actuacions, ni crec que un intèrpret hagi de ser un fashion victim, com es pot pensar d'alguns joves intèrprets, però crec sincerament que un intèrpret ha de saber sortir a escena mostrant un cert grau de confiança en si mateix.